¿Fins a quàn aguantarem?

Autor/s de l'artícul: 

En la vesprada del dilluns ya donà la ràdio la notícia que el dimarts vérem confirmada en el diari. Eixe ent fantasmagòric que se diu valencià de no sabíem quina llengua (ara ya ho tenim clar) s'havia despachat en una comunicació en la qual afirma que abans de la conquista jaumina ací no s'havia parlat valencià, que el portaren els catalans i que és la mateixa llengua dels veïns de l'est i, per supost, del nort.

La veritat: pel camí que la dita entitat portava i les declaracions que venien fent tant l'actual president com l'anterior presidenta, el final no podia ser distint. El poble ha anat avisant-ho i els polítics fent-se els sorts. Perque no oblidem que tot este enredro ix dels compromisos d'un anterior president del Consell, el Sr. Zaplana, continuats pel Sr. Camps i arrematats per l'actual a qui li creixen els nanos. ¿Qué tal la Fòrmula 1?

Bo, puix si som els mateixos, ¿quina falta nos fan estos “acadèmics”? ¿Per qué devem pagar l'indignitat en els nostres imposts? Ya sabem que per blindar-la en l'Estatut -un atre favor del PP- no se pot eliminar, aixina que la demanda personal al Sr. Fabra és que suprimixca del presupost de la Comunitat les despeses que esta Acadèmia origina, els sòus dels seus membres, i qualsevol import destinat a favorir accions dels qui només desigen soterrar-nos com a poble. Diu el filòlec Voro López, parlant d'algú, que “deuen haver-li llavat el cervell”. No, amic Voro; lo que estes persones han fet ha segut pujar-se'n al cavall que pensen guanyador mentres arraconen la veritat, l'història i el sentiment d'un poble al que s'afanyen a tallar-li tota arraïl pròpia, perque només el volen subordinat.

Una Comunitat en risc de fallida no pot malgastar diners. Sr. President: pague als afectats per la llei de dependència als qui se deuen mensualitats. Pague als menjadors de les escoles i pague als farmacèutics, que al remat no nos donaran les receptes del segur si no alvancem els diners. I estos senyors, si volen treballar, que ho facen debades i que aquell que en realitat els mana, els acarone al seu sí, més amunt del Sénia, i nos deixen espai lliure, aire clar i les ganes de treballar per la llengua valenciana, que encara no hem perdut, intactes.

Alguns, farts d'aguantar, estarem absolutament agraïts.